Joan Brossa. Prohibit el pas.

El banquer anarquista. Fernando Pessoa. Quaderns Crema. 2002.

Assaig en forma de diàleg -més aviat de monòleg- sobre l’anarquisme. Text punyent, irònic, a voltes sarcàstic, on el banquer protagonista, durant una llarga sobretaula, pretén fer casar la ideologia anarquista amb el capitalisme.
És aquest un dels llibres més coneguts del GRAN Fernando Pessoa, tan conegut com breu, tan breu com profund, tan profund com interessant, tan interessant com divertit.
P.S. Estic ara llegint una part de la seva poesia, editada per Quaderns Crema, que després de vacances m’agradarà compartir amb vosaltres.

"¿Què vol dir l’anarquista? La llibertat -la llibertat per a ell i per als altres, per a tota la humanitat-. Vol deslliurar-se de la influència o de la pressió de les ficcions socials; vol ser lliure tal com va néixer i va arribar al món, que és com justament ha de ser; i vol aquesta llibertat per a si mateix i per a tots els altres. No tothom pot ser igual davant la Natura: uns neixen alts, altres baixos; uns forts, d’altres dèbils; uns més intel·ligents, d’altres menys... Però d’aquí en endavant tothom pot ser igual; només les ficcions socials ho eviten. Aquestes ficcions socials és el que calia destruir".

Aquest volum de vuitanta-dues pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que pots llegir en una tarda però necessitar tota una vida per entendre”.

Josep Lluís Aguiló. Llunari. Amiga.

Ara que ha acabat la nit i has marxat
i que t’he vist, tan bella i tan cansada,
pens que t’hauria d’haver dit que mai
no tornarem ser tan joves com ara.

Ens ofegam en un mar de temps.
Demà serem més vells. Potser pus mai
no posseirem l’energia exacta
per muntar la nit sobre el cos de l’altre.

La nostra amistat no ha sigut gens fàcil;
no ens hem mentit més que quan ens hem dit
que el desig no hi tenia res a veure.

Per res voldria fer que s’acabés
la nostra relació; tan perfecta
que els dos ens conformam a cimentar-la
en la suposició que pus mai
acabam les nostres nits al teu llit.

Serrallonga. Rafael Vallbona. Edicions 62. 2008.

Novel·la d’aventures sobre un dels personatges més mitificats de l’imaginari català, sobretot d’ençà del segle XIX quan Víctor Balaguer l’immortalitzà a Don Joan de Serrallonga.
Vallbona, que també se’l pot llegir als blogs Tourmalet, Casa de VbN i Forasters, gasta una prosa bella, plena de matisos i girs populars, gens pretensiosa. No vol que el seu llibre sigui etiquetat com a novel·la històrica, i és d’agrair, només vol entretenir i en aquest sentit és d’una eficàcia total. Una excepció, malacostumats com estem a la faramalla més horripilant.

“Aquest és un país misteriós i fascinant. Amb la pell rebregada de turons d’un verd tan espès que sembla negre i fondalades per on corre tothora l’aigua que la solca i la clivella com el front d’un vell, la vida a les Guilleries no és apta per a dèbils d’esperit. Potser per això els dies passen amb la cadència resignada, però no exempta d’orgull, del qui se sap oblidat del món, i d’aquest aïllament en fa bandera i senyal d’identitat malgrat les penúries i els temps difícils”.

Aquest volum de dues-centes quaranta-cinc pàgines quedarà amorrat al piló de “VISCA LA TERRA, MORI EL MAL GOVERN!”

Jordi Cornudella. El germà de Catul i més coses.

7.

[MATARÓ] [SANT ANDREU DE LLAVANERES]

Fills de la Gran Puta
d’ombra allargada i petja diminuta:
llenguallargs llepaculs de gasetilla,
funcionaris de patilla i de cartilla,
tous de carrera i bufats de bandera
creuhonorats in pectore o a la pitrera,
aprovats purulents i pestilents de nota,
putrefactes doctors en bancarrota,
catedràtics apàtics, limfàtics, raquítics,
torracollons públicament mefítics,
àugurs falsaris de sèquits gregaris
arraïmats pels lladrucs dels sicaris,
cagallons, cagadurs i cagadubtes
estupradors de ruïnes abruptes,
comerciants de merda selenita
llorejats amb corones d’uralita,
crítics cretins, crenetistes frenètics,
pixatinters d’excessos diürètics,
bards neotísics i protorreumàtics
més bufanúvols que nefelobàtics,
cecs acadèmics, prostàtics i endèmics,
i saltimbanquis recontraacadèmics,
alts ocupants de poltrones i càrrecs
ben aclofats al tou dels vostres fems,
aneu’s-en tots plegats a fregir espàrrecs,
oh pústules de sempre i del meu temps!)

Winesburg, Ohio. Sherwood Anderson. Viena Edicions. 2009.

Espaterrant novel·la de personatges que viuen l’època de la gran depressió a un poble de l’Estat nord-americà d’Ohio. Sherwood Anderson, escriptor de l’anomenada generació perduda, ens va descabdellant les seves vides i xafarderies. Hem xalat escoltant-les, però també amb el disseny, i fins amb el tipus de lletra -els llibres, com el menjar, entren pels ulls- d’aquesta bella col·lecció que no para de seduir-nos amb tots els títols que va publicant. Chapeau!

“-De totes les vides, la més fàcil és la d’escriptor -deia, tot exaltant-se i una mica estufat-. Vas d’aquí cap allà sense que ningú et mani. Tant si ets a l’Índia com als mars del Sud en un vaixell, l’únic que has de fer és escriure i llestos. Espera fins que em faci un nom i veuràs que rebé que em va.
A la cambra d’en George Willard, que tenia una finestra que donava a un carreró i una altra des d’on, més enllà de les vies del tren, es veia la fonda d’en Biff Carter i, al davant, l’estació del ferrocarril, en Seth Richmond seia en una cadira i contemplava el terra. En George Willard, que feia una hora que seia sense fer res, jugant amb un llapis, se li adreçà efusivament:
-Intentava escriure un història d’amor -explicà amb un riure neguitós. Va encendre la pipa i començà a passejar amunt i avall per l’habitació-. Ja sé què faré. M’enamoraré. He estat aquí assegut rumiant-m’ho i he decidit que això és el que faré.
Una mica avergonyit per la seva declaració, en George s’atansà a una finestra i, d’esquena al seu amic, s’hi abocà.
-Ja sé de qui m’he d’enamorar -afegí-. De la Helen White. És l’única noia de tot Winesburg que té les qualitats necessàries”.

Aquest llibre de dues-centes cinquanta-quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que he recomenat des del dia que els vaig acabar a tothom qui m’ha demanat va-Biel-recomanem-una-novel·la-que-hagis-llegit-fa-poc”.

Denise Levertov. The Good Dream.

Rejoicing
because we had met again
we rolled laughing
over and over upon the big bed.

The joy was
not in a narrow sense
erotic-not
narrow in any sense.
It was

that all impediments,
every barrier, of history,
of learn’d anxiety,
wrong place and wrong time,

had gone down,
vanished.
It was the joy

of two rivers
meeting in depths of the sea.


Traducció de Montserrat Abelló

El bon somni

Festejant
l’haver-nos retrobat de nou
tot rient rodolàvem plegats
sense parar damunt del gran llit.

L’alegria era
no en un mal sentit
eròtica -no pas
mesquina en cap sentit.
Era que

tots els impediments
totes les barreres, d’històries,
d’ansietat apresa,
de lloc i d’hora equivocats,

s’havien fos,
no hi eren.
Era la joia

de dos rius
retrobant-se al fons del mar.

El nostre heroi Josep Pla. Enric Vila. A Contra Vent Editors. 2009.

Entre el dietari personal i l’assaig l’autor reivindica l’obra i la persona de Josep Pla. Un llibre que s’afegeix a la ja extensa bibliografia que sobre ell ja s’ha escrit i que no trigarà a superar l’extensió de la seva Obra Completa.
Un molt bon volum que congratula els seguidors de Pla i que pot servir d’inici als seu potencials lectors.

“Tot i que Pla era molt més resistent que el seu nebot -un cínic, ha precisat el Sr. Cuito-, també tenia una sensibilitat de seda. Es relacionava amb la gent com un animal, amb les antenes activades al límit de la crispació. Era capaç de portar els amics a veure un paisatge a una hora concreta només per ensenyar-los un groc determinat del cel. La seva ànima era com una pel·lícula fotogràfica, qualsevol detall l’alterava. Quan estava amb ells se’l veia content, com si el contacte amb la joventut el relaxés. No posava mai pegues per veure’ls. Sempre el trobaven escrivint, sota la famosa campana, amb la taula vessant de papers. Si alguna vegada hi havia anat a l’hivern, el trobava al mateix lloc i en la mateixa posició, embolicat amb mantes i un escalfapanxes.
-És veritat que li costava tan escriure?
-Home, hi tenia molta mà: més que costar-li, escrivia lent, com els antics. Semblava que tingués tot el temps del món. Podia estar-se una hora buscant una paraula. Això sempre ho deia, que escriure demana lligar-se a la cadira i embrutar paper sense mirar el rellotge. Cal estar tranquil i ser tenaç. Després s’estava hores passant el rasclet per polir el que havia escrit.”

Aquest llibre de quatre-centes quatre pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que m’he empassat en dues tardes i que m’agradarà tornar-me a empassar”.