Mercè Rodoreda - Joan Sales. Cartes completes (1960-1983). Club Editor. 2008.

Cartes creuades entre aquests dos forts caràcters, pesos pesants de la literatura i edició catalanes, a voltes cruels, d’altres apassionats i carinyosos. La seva relació va de l’estricta autora-editor a l’entre amics que s’expliquen i es necessiten. Com en un dietari sense reescriure les repeticions hi sovintegen; els afers quotidians, les disputes entre capelletes, els premis literaris, però també les idees de fons, de país, de literatura i de llengua hi són desgranades. La lectura més fascinant que he fet en els darrers anys.

“Demà dissabte en Serra-Llimona (el nostre nou distribuïdor) i senyora ens ofereixen un dinar per celebrar les victòries del CLUB. Aquest octubre farà dos anys que és el nostre distribuïdor i diu que abans de ser-ho no hauria dit mai que el CLUB es vengués tant. Diu que s’ha anat quedant veient visions, perquè a través del Destino, Serra d’Or etc. més aviat es pensava que els grans èxits de novel·la catalana eren en Porcel, en Pedrolo i en Perucho, les tres PPP; com que d’algunes novel·les d’aquests també n’és distribuïdor, ara sap molt bé la veritat. També ho és de Serra d’Or i per ell sabem de la manera més directa possible que la venda ha anat baixant cada vegada més i prossegueix l’estimbada. Et pour cause. Si no hi hagués darrera els monjos de Montserrat, ja hauria hagut de plegar fa temps.
Ara, jo sóc un animal força estrany. L’estimbada de 62 i d’Ifac, que ens va crear (farà dos anys aquest mes d’agost entrant) un problema financer tan gros com inesperat em va estimular, i de quina manera!, i ara que tornem a tenir la situació capgirada i millor que mai, hi ha dies que m’entra una neurastènia que no s’acaba. I és que veig massa clarament que fent llibres, fins si els fem bé i tenen èxit, no fem res; que el que hauríem de fer és canons, metralladores, bombes atòmiques i tancs (ja ho deia aquell cartell: Feu tancs, tancs, tancs).”

Aquest llibre de mil cent una pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que enceten una nova lleixa, a l’ample i alt pany de paret d’aquesta habitació virtual, que vaig començar a omplir de llibres i poesies la setmana que ve farà quatre anys”.

Quimi Portet. Cançoner electromagnètic. Bon nadal.

Sóc innocent i bon cristià;
grans respostes mai no he esperat
perquè, sincerament,
no tinc grans preguntes a fer.
Ploro per tu i plores per mi,
tothom té algú per qui plorar;
hi ha massa colorants al vi
i a la vida massa dolor.

Bon nadal i bon any, campi qui pugui campar;
bon nadal i bon any, paga l’últim en arribar.
Bon nadal i bon any, campi qui pugui campar;
que ens bombin i bon any,... no puc deixar-te d’estimar.

Fotut, fracassat i trist,
diuen: qui l’ha vist i qui el veu;
a mig camí de Hollywood hi ha un femer,
on si vols continuar has de sucar els peus.
Ploro per tu i plores per mi,
i tot plorant anem fent camí;
hi ha massa colorants al vi
i a la vida massa dolor.

Bon nadal i bon any, campi qui pugui campar;
bon nadal i bon any, paga l’últim en arribar.
Bon nadal i bon any, campi qui pugui campar;
que ens bombin i bon any,... no puc deixar-te d'estimar.

La tendresa dels llops. Stef Penney. La Magrana. 2009.

Aquí tothom fuig, tohom s’escapa, tothom persegueix. Les petges desapareixen sota la neu que s’acumula durant l’hivern, dur, dur com el caràcter dels habitants d’aquest petit poble del Canadà d’una immensa, inhòspita i deshabitada regió.
Assassinats i desaparicions per resoldre van lligant una trama molt ben explicada per una autora que sap com fer-s’ho per escriure exactament allò que t’obliga a passar a la pàgina següent. I a la següent.

“Fa tres dies que caminem a través de la plana, i no s’entreveuen ni el final ni cap canvi en el paisatge. La pluja que va dur el desglaç va persistir durant un parell de dies i ens va dificultar molt l’avançada. Vam caminar treballosament amb fang fins als turmells, i si això pogués semblar poc, no puc sinó insistir que és duríssim. Tots dos peus carregaven gairebé un quilo de llot enganxifós, i jo havia d’arrossegar la faldilla, xopa d’aigua. Parker i Moody, lliures del llast d’una faldilla, trescaven al davant amb el trineu.
El segon dia, cap al tard, va deixar de ploure; tanmateix, quan jo tot just començava a agrair-ho als déus que sigui que m’estan protegint, es va aixecar un vent que no ha parat de bufar des de llavors. Ha assecat el sòl i ara és més fàcil de caminar-hi, però prové del nord-est i és tan gèlid que experimento en pròpia carn un fenomen del qual només n’havia sentit a parlar: les llàgrimes se’m glacen a les cues dels ulls; i al cap d’una hora, els tinc tots vermells i irritats.
Ara Parker i els gossos s’esperen que els arapem. Parker s’ha aturat dalt d’una petita elevació del terreny, i quan finalment aconseguim remuntar-la, entenc per què: a pocs quilòmetres de distància s’albira un complex d’edificacions -la primera cosa creada per la mà de l’home que hem vist des que vam abandonar Himmelvanger.
-Anem per bon camí- diu Parker, tot i que camí no és ben bé la paraula que jo hauria triat.”

Aquest volum de quatre-centes quaranta-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres-ideals-per-llegir-vora-la-llar-de-foc-mentre-crepiten-els-troncs-durant-llargues-nits-i-matinades-d’hivern”.

Óssip Mandelstam. Poemes.

5.

M’ha estat donat un cos, què en podré fer,
tan únic, tan privat i tan, tan meu?

¿A qui, digueu, em cal regraciar
el goig tranquil de viure i respirar?

Jo en sóc el jardiner, jo en sóc la flor.
I no estic sol en la presó del món.

Ja hi ha senyals als vidres de l’etern
de l’escalfor que hi deixa el meu alè.

El meu dibuix ja hi ha quedat gravat,
per bé que sembli mal de desxifrar.

Que regalimi el sutge de l’instant,
no esborrarà el dibuix que estimo tant.

1909

Traducció d’Helena Vidal

Llengua i literatura. Carles Riba. Edicions 62. 1965.

Assaig que conté escrits que tracten aspectes de l’idioma: dos sobre llengua, un que exposa diferents problemes literaris i tres més que s’aproximen a la figura de tres pesos pesants de la nostra literatura com són Jacint Verdaguer, Joaquim Ruyra i Joan Maragall. Publicats en èpoques i publicacions diverses, mostren un Carles Riba ple de saviesa i ofici.
Per què ha imperat el silenci al llarg d’aquest any que s’acaba i que commemora el 50è aniversari del seu traspàs? El seu era un nivell massa alt pels temps que corren? Els catalans patim un autoodi inguarible? És simple ignorància?

“Renéixer a un Romanticisme fou per als catalans alguna cosa de bo, ja que significà tornar a la vida; però no podia ser en si gran cosa eficaç. Eficaç fou allí on el romanticisme era una revolució, o, si es vol, un capítol més d’una evolució: quan pogué traduir-se, per exemple, en una jove Alemanya o en una Itàlia de Mazzini. No allí on era, pobrament, un desensonyament per palpar-nos travats dins una xarxa administrativa, no massa còmoda, però tampoc massa cruel. En renéixer, el nostre esperit nacional no sentí per esmerçar-se la dura empresa d’unes cadenes a rompre, d’un gran unitat a realitzar. Consipràvem molt, però poc com a catalans. Mancant-nos l’ambició nacional, ens mancà així mateix l’ambició literària. Ens regiràrem dins les malles, invectivàrem o ens planyérem, i acabàrem aquietant-nos-hi. Fórem, no actors, sinó espectadors encuriosits del Romanticisme; férem arqueologia, sense urc per projectar-la de dret sobre el moment; empràvem d’Europa, i, al nostre torn, contribuírem -amb uns Jocs Florals.”

Aquest llibre de noranta-set pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres d’aquest homenot de la nostra cultura, escriptor, poeta, intel·lectual, traductor i que hem volgut homenatjar des d’aquest racó de la xarxa”.

Joan Brossa. 1939-1975

I cremo tot en cant. Actes del 1r Simposi Internacional Joan Vinyoli. VVAA. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2006.

Recull de totes les intervencions, revisades i corregides pels seus autors, de la trobada que es va fer a Santa Coloma de Farners a mitjans del mes d’octubre del 2004.
S’hi poden llegir textos de Vicent Alonso, Lluís Calvo, Enric Casasses, Manuel Forcano, Susanna Rafart i Lluís Solà, entre altres, però només pel del Xavier Macià ja paga la pena llegir-lo.
Trenta-una aproximacions al poeta de la tardor, de la pluja, dels crits, de les destrals, dels silencis i del I must do something of my poverty, que mai em canso de rellegir.

“Amb mots de part enllà (A hores petites): l’altra banda, la part d’enllà, en la poesia de Vinyoli, no és mai la dels sobrerealistes, no és la de Foix. Malgrat la gran presència de l’element oníric en la seva inspiració, Vinyoli no és mai surrealista: l’altre món de Vinyoli, Vinyoli el situa amb tota claredat en aquest i ben definitivament al seu bell mig.
Amb el domini mag dels seus tres llibres darrers, Vinyoli juga en algun moment amb músiques gairebé ferraterianes, en algun lloc té músiques com de Carner (però diferents), i músiques com de Verdaguer però diferents (Qui d’amor s’abriga / puja l’esglaó / que el deixa a l’artiga / del saber major), i fins respon amb les seves al joc de campanes de Shakespeare (autor que fins quan ronca fa llenguatge articulat). Els moments de força d’expressió ausiasmarquiana, com ja n’havia tingut a Realitats i en altres llocs, tornen a aparèixer en aquests últims anys, quan l’autor de Vent d’aram es posa a l’altura humana de Llull i de Shakespeare. Comparteix el seny visceral de Shakespeare i l’entusiasme espiritual de Llull, connecta amb la sublim follia de Hölderlin (però no enfolleix) i amb la capacitat de Li Po d’ofegar-se per agafar la lluna al fons del llac (però no cau de la barca), i tot això sense perdre en cap moment la pròpia i tan característica personalitat de Joan Vinyoli: severa, seriosa, segura, serena”.

Aquestes tres-centes setanta-set pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres-per-a-malalts-de-Vinyoli-que-em-consta-que-som-molts-i-molts-més-que-hem-de-ser”.

Màrius Sampere recitat per Calixto Bieito. Sampler d’amor. Zona carnal, “Damnació”.

Et xuclaré la sang, no ho diguis a ningú,
que vindrien les altres, les veïnes
rubicundes i maules a sol·licitar
els meus serveis d’aràcnid, i llurs sucs
aliens i innocus no em traurien
la set que tinc de tu, l’única set.

Només la teva sang, fora tothom!
Només tu i jo, perversos, exercir
el poder d’exhaurir-nos: abraçats
a la nostra condemna, l’espiral
–tan vella com el món- que es recargola
indefinidament. No coneixem
cap més felicitat.

Barcelona tràgica. Andreu Martín. Ara Llibres. 2009.

Els Estrada són una família burgesa que viu al poble de Sant Gervasi de Cassoles i tenen la fàbrica al Poblenou de Barcelona. Però sobretot tenen un secret inconfessable per amagar.
Durant les vuit setmanes que van de finals de juny a finals d’agost del 1909 tot s’esbombarà i als edificis religiosos de la ciutat hi començaran a sortir columnes de fum.
Andreu Martín, un dels mestres de la novel·la negra del nostre rodal, firma aquest entretingut llibre, molt ben documentat, que aconsegueix crear un clima i ambient ben reals.

“-Durant molts segles, vostès van procurar que els seus fidels no llegissin la Bíblia, oi? I fan la missa en llatí. Per què fan la missa en llatí? Perquè els fidels no els entenguin, perquè no estiguin informats del tot, perquè no els facin preguntes ni es facin preguntes incòmodes. És la manera com s’aconsegueix que les coses continuïn sent com són, com han de ser. Tot anava bé fins que a algú se li va acudir que els obrers també tenien dret a saber de lletra. Em pot dir per què ha de saber de lletra un dels que treballen als meus forns, o als meus assecadors, o com a estibadors del port? Jo li diré per què han de saber de lletra: per llegir allò que no els convé ni entenen i per creure que són més del que són. Les coses es van començar a torçar quan els obrers van aprendre a llegir i escriure i les quatre regles, a les cases del poble, o als ateneus anarquistes, o als patronats obrers o a les parròquies de vostès, els capellans. I ara, que si l’Instituto Libre de Enseñanza, que si l’Escola Moderna de Ferrer i Guàrdia i tot el que penja. Fixi’s bé en això, un anarquista com Ferrer i Guàrdia, assassí de reis, terrorista confés, que viu de les dones, que se’n va a París amb una mà al davant i l’altra al darrera torna carregat de duros que ha agafat d’una pobra vídua; aquest cràpula vol muntar una Escola Moderna! S’imagina què explicarà als seus alumnes? La visió del món que els donarà? Cada alumne de la seva Escola Moderna acabarà sent un terrorista decidit a canviar l’ordre de les coses, un enemic meu i seu, mossèn, també seu, perquè ells són els que cremen les esglésies. Ens meravellem que a cada moment estiguin esclatant bombes en algun punt d’aquesta ciutat. I més que n’esclataran, si deixem que Ferrer i Guàrdia eduqui les nostres criatures”.

Aquest volum de tres-centes noranta-tres pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres que enguany commemoren el centenari de la Setmana Tràgica”.

Kawaguchi Teiichi. Els Haiku del Mestre. Aki.

Sueshigoto
tsuribito tateri
akino se ni.

Traducció d’Àngel Ferrer i Yayoi Doho

Tardor

Riu tardoral
el pescador dempeus
marca el paisatge.

La casa de la mesquita. Kader Abdolah. La Magrana. 2008.

Història d’una família que viu a la casa adjacent a una mesquita, mesquita que adminsitra des de fa segles i que ha anat passant de pares a fills i de fills a néts de manera ininterrompuda. Però ho fa trontollar tot -el país, l’Iran, i la família- la revolució de l’aiatol•là xiïta Khomeini i la guerra contra l’Iraq.
Deliciosa novel·la que fa de molt bon llegir i que ha estat un dels meus darrers millors descobriments.

“D’una banda, l’escena es podia interpretar com un incident en què un noi amb un retard mental greu s’havia enfilat a l’estàtua del xa; però d’altra banda la seva acció innocent tenia una càrrega política. Tothom hi veia la debilitat del règim, però ningú no podia predir que al cap de poc una gentada histèrica faria caure l’estàtua amb una cadena de ferro.
L’endemà va aparèixer una gran foto d’en Llangardaix penjat del coll del cavall reial a la portada del diari local.
Aquella edició del diari es va esgotar en menys d’una hora, un fet sense precedents. Tothom que llegia l’article anava a la mesquita per admirar en Llangardaix a la teulada.
Es va convertir en un punt d’inflexió en la seva vida: a partir d’aleshores, cada dia s’enfilava per la teulada a un dels minarets, fins a dalt de tot, on antigament havien tingut el niu les cigonyes, i s’hi asseia a llegir”.

Aquestes quatre-centes trenta-una pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres-que-m’han-ensenyat-paraules-noves-com-per-exemple-la-que-hi-surt-tantes-vegades: hooz”.

Quimi Portet. Viatge a Montserrat. Dorm.

Era tard, força tard
però va arribar el nostre hivern
i algun déu despistat
va deixar-se un foc encès.
Ara un bes, ara un mos,
ara un mos, un bes i dos;
del cel blau del teu cos
jo vull ser-ne l’aviador.

Què podem dir que en aquest món algú altre no hagi dit?
Sense literatura no pot haver-hi amor.

A dins meu, silenciós,
mor un jove lentament;
nous perfums, nous colors,
nous fonemes per al cor.
Ja no tinc el pudor,
o potser he de dir la por
de cridar el teu nom
i posar-lo a les cançons.

No, no, no
... que no es fongui la neu.
No, no, no
... de l’hivern més dolç.
Dorm, dorm, dorm
... bona nit amor. Bona nit.