Czeslaw Milosz. Travessant fronteres. Allà on surt el sol i allà on es pon. Regal.

Traducció de Xavier Farré

Quin dia tan feliç.
La boira s’ha esvaït aviat, treballava al jardí.
Els picaflors es detenien als xuclamels.
No hi havia res a la terra que volgués tenir.
No coneixia ningú que valgués la pena envejar.
Vaig oblidar tot el mal que havia passat.
No m’avergonyia pensar que era qui sóc.
No sentia al cos cap dolor.
Redreçant-me vaig veure el mar blau i veles.

Berkeley, 1971

L’obra i la por. Perejaume. Galàxia Gutenberg. 2007.

En Perejaume, homenot de la nostra època, no hi ha dogmatisme, hi ha un circuit d’idees sobre la creació, el paisatge i el públic que resulten estimulants.
El text del de Sant Pol de Mar, molt ben editat, s’acompanya d’una sèrie d’il·lustracions i fotografies que complementen les idees que ens va descabdellant al llarg de l’assaig.
Costa de creure que a la xarxa encara ara no disposi d’una web on mostrar la seva diversificada obra.

“Ara com ara, a la velocitat d’acumulació del mercat, l’enquitranada textura d’obres és tan densa, tan grassa, saturada i extenuant, que fins les obres més excepcionals hauran d’aprendre a passar i a prendre oblit i a comportar-se a la manera de les efímeres obres mestres climàtiques. Perquè, molt més que no pas pretendre la posteritat, a un nombre tan elevat d’obres li és assignat de viure una vertiginosa fugacitat. Potser, així, com més gran sigui l’obra, com més àgil i generosa hagi estat en passar i prendre fortament oblit, més essencial i reparador serà el silenci que deixi. És, però, imaginable un art de l’oblit, una elaboració de l’oblit, una disciplina de l’oblit?”

Aquest volum de cent vint-i-vuit pàgines quedarà amorrat al piló de “llibres sobre art per regalar i rellegir”.

Lluís Calvo & Jordi Valls. Última oda a Barcelona. La Garúa Llibres. 2008.

UNA VIDA MODÈLICA

Sense innocència i sense càrrecs,
tot alhora i a deshora, hem vingut
a llegir poemes a la presó.
La perfecció, brama algú.
La veritat, diem.
Som a la Model -a la pressió model-
i, per tant, el laconisme imposa un ganxo vertical
que ens impel·leix a travessar el tercer reixat.
Es tanquen les portes darrere nostre,
automàticament,
deixant el vell món enllà. I n’entrem a un altre:
observa el Panòptic i el Centre Totpoderós
amb les pantalles de control,
del qual sorgeixen les sis galeries
i el record, funest, de los Vencedores.
Pensa, doncs, el que vulguis:
Dant o la capsa d’esca d’Andersen.
Condorcet o El Vaquilla.
Vine, soldadet, sóc la bruixa indefensa.
Quina opció triaràs?
Cada porta obre un món dins un món,
un nou argot, un aire irrespirable,
un pati amb mirades esquinçades
que es claven com ferros oxidats
mentre els traficants de la quarta galeria
ens saluden amb desgana i fum hostil.
I n’hi ha molts més, de presos,
però no els hem vist.
A la barana, repenjats, senten l’estigma
de repetir el mateix dia
i la mateixa hora del pati, inacabable i buida.
I t’ha tocat. I pares tu.
Sí, t’ha tocat i t’has de fotre.
Has jugat a la ruleta, a la taula dels russos:
apostares a la segona i la roda ha girat
sobre el seu eix.
A poc a poc es va alentint l’ull:
ni tercera, ni cinquena, ni segona...
T’ha tocat la quarta i no pots entrar a cap altra,
així són les regles del joc.
I pares tu.
Sí, t’ha ben tocat i t’has de fotre:
aquesta és l’escola dels nens dolents,
dels repetidors que s’han de corregir.
Quina assignatura vas suspendre?
A fora hi ha els qui van copiar l’examen
i van passar desapercebuts.
(...)

Ébano. Ryszard Kapuscinski. Editorial Anagrama. 2004.

Excel·lents cròniques dels viatges que aquest reconegut periodista polonès va fer al llarg de quaranta anys per diferents països del continent africà. La seva prosa, sempre eficaç, és molt difícil de trobar d’entre els mitjans de desinformació habituals.
De la crua realitat de les guerres civils al lirisme del paisatge, de l’article periodístic al full de dietari, aquest és un necessari testimoni per saber qui i com es viu en el nostre sud més ignorat.

“Otra consecuencia de aquel monopolio de los contactos con África, ostentado por la mencionada clase de ignorantes, radica en el hecho de que las lenguas europeas no han desarrollado un vocabulario que permita describir adecuadamente mundos diferentes, no europeos. Grandes cuestiones de la vida africana quedan inescrutadas, o ni siquiera planteadas, a causa de una cierta pobreza de las lenguas europeas. ¿Cómo describir el interior de la selva, tenebroso, verde, asfixiante? Y esos cientos de árboles y arbustos, ¿qué nombres tienen? Conozco nombres como palmera, baobab o euforbio, pero precisamente estos árboles no crecen en la selva. Y esos árboles immensos, de diez pisos, que vi en Ubangi y en Ituri, ¿cómo se llaman? ¿Cómo llamar a los más diversos insectos con que nos topamos por todas partes y que no paran de atacar y de picarnos? A veces se puede encontrar un nombre en latín, pero ¿qué les aclarará éste a un lector medio? Y eso que no son más que problemas con la botánica y la zoología. ¿Y qué pasa con toda la enorme esfera de lo psíquico, con las creencias y la mentalidad de esa gente?

Cada una de las lenguas europeas es rica, sólo que su riqueza no se manifiesta sino en la descripción de su propia cultura, en la representación de su propio mundo. Si embargo, cuando se intenta entrar en territorio de otra cultura, y describirla, la lengua desvela sus límites, su subdesarrollo, su impotencia semántica”.

Aquest llibre de tres-centes quaranta pàgines quedarà amorrat, per sempre més, al piló de “llibres que et va regalar la Pilar i que et van agradar gairebé tant com a ella”.

Gabriel Ferrater. Les dones i els dies. Caragol.

Declina el diumenge. Una minyona,
i les deu de la nit que estan per tocar-li.
Els seus darrers instants de portal. La mà,
sense carícia ni esma, s’arrapa
a la galta del xicot. Consternat,
un caragol al mig d’un mur eixut.

Diccionari de la llengua catalana. Institut d’Estudis Catalans. Edicions 62 - Enciclopèdia Catalana. 2007.

A la típica pregunta quin llibre t’emportaries a una illa deserta la meva resposta és l’última edició del diccionari de la meva llengua. Bíblia, llibre de llibres, que els conté tots i a partir del qual tots es poden escriure. Els diccionaris són una font inesgotable de coneixement i de plaer, eines de consulta imprescindibles no només mentre es llegeix o s’escriu sinó també quan es pensa.

Així com el llibre electrònic crec que no té res a fer davant el de paper sí que penso que els llibres de consulta acabaran essent només digitals -tal i com el tinc als meus enllaços-.

“ tinta

1 1 f. [CO] [AF] Substància fluida o viscosa, de diferents colors, usada per a escriure, dibuixar o imprimir. Una ampolla de tinta.
1 2 f. [LC] [AF] Substància sòlida que, deixatada, forneix tinta. Una barreta de tinta xinesa.
1 3 [AF] tinta bitò Tinta especial que en una sola impressió produeix el mateix efecte que dos tiratges successius.
1 4 [FL] [AF] tinta d’impremta Tinta emprada en les arts gràfiques.
1 5 [AF] tinta electrònica Conjunt de partícules que per mitjà d’impulsos elèctrics permet d’escriure o de dibuixar en un suport de paper electrònic.
1 6 [LC] tinta simpàtica Tinta que fa un traç invisible, però que es pot fer després visible per l’acció d’un reactiu.
1 7 [LC] tinta xinesa Tinta feta amb fum d’estampa o negre de vori barrejat amb una matèria glutinosa.
2 f. [LC] [ZOA] Secreció protectora negra d’un cefalòpode.
3 1 f. [LC] Color estès sobre un fons, del qual modifica el to, el matís.
3 2 f. pl. [LC] Colors dominants d’una pintura i llurs gradacions.
3 3 [LC] [AF] mitja tinta To intermediari entre el clar i l’obscur, la llum i l’ombra.
3 4 [LC] mitges tintes Paraules o accions no gens precises dictades per una cautela excessiva.
4 f. [AGF] [BOB] [AGA] tinta del castanyer Malura del castanyer, produïda pel fong Phytophthora cambivora, que es manifesta pel podriment de les arrels i per l’enfosquiment de la fusta i el clivellament de l’escorça a la base del tronc."

Aquestes mil set-centes seixanta-dues pàgines quedaran amorrades al piló de “llibres de consulta gairebé diària”.

eloqüències. Toni Prat. Tabelaria Edicions. 2008.

L’últim patriarca. Najat El Hachmi. Editorial Planeta. 2008.

Aquesta és una novel·la valenta. Valenta per les coses que s’hi diuen i pels temes que s’hi tracten. Valenta perquè descriu una dura realitat com és la de viure amb un monstre. Monstre que resulta ser el pare.
L’autora lliga molt bé tots els diàlegs amb la narració, no li calen ni punts i a part ni guionets, ni cometes ni lletres cursives. Tot flueix i vessa professionalitat.

“Escrivia molt en aquelles planes que m’havia regalat la mestra que era amiga i que no vaig veure durant anys, hi escrivia cent vegades em vull morir, em vull morir, em vull morir... però no era cert. Sort en vaig tenir, de Mirall trencat, de l’Adriana al laberint grotesc, de les memòries del Tísner, de Faulkner, de Goethe, de totes aquelles lectures que passaven per les meves mans. Que el diccionari ja se m’acabava i jo havia de créixer del tot, però em resistia i pensava que tot era una frase, que aquella obsessió que tenia per mi aviat li passaria.”

Aquest volum de tres-centes trenta-dues pàgines quedarà amorrat, per sempre més, al piló de “llibres-de-l’amaziga-i-catalana-que-recitarà-poesies-aquest-divendres-a-la-jazz-cava-de-Vic”.